L'Alternativa - 23è Festival de Cinema Independent de Barcelona
Entrevistas

The Seihos // “En Childo Thomas ens va obrir les portes a la música africana. El seu ritme fascina”

The Seihos, en una imatge promocional del grup // The Seihos

Aquest dissabte serà un dia important per The Seihos. El cicle Bandautors els porta a la sala del Petit Palau, un pas més en el camí d’alegries generat per un disc farcit d’optimisme i vitalitat que reivindica l’afropop des de la seva vessant més lúdica. I és que The Seihos, partint d’influències declarades com Paul Simon o Vampire Weekend, ha aconseguit amb Two un notable disc de continuïtat després del notable debut experimentat al 2009.

La banda conserva en aquest segon disc d’estudi les sinèrgies aconseguides amb l’àlbum de debut i conserva les bones sensaciones aconseguides llavors, complint així el somni d’aquests quatre antics companys d’institut que s’han fet grans plegats envoltats de bona música. Hem parlat amb en Guillem, el seu vocalista, per conèixer una mica més els seus origens, analitzar les seves influències i passar revista a algunes de les novetats que podrem gaudir aquest dissabte al Petit Palau. Una entrevista de RUBÉN IZQUIERDO

  • La banda ha aconseguit amb Two l’esperat salt qualitatiu després d’aconseguir amb el seu àlbum de debut al 2009 una acollida prou significativa
  • Més enllà de la influència de Vampire Weekend, el grup es declara admirador de músics africans com Fela Kuti o Louis Mahlanga
  • El concert de dissabte serà un dels més especials pel grup i comptarà amb la presència de Childo Thomas, un músic referencial pels seus membres que va canviar la particular cosmovisió del grup amb les seves primeres col·laboracions

El grup viurà aquest dissabte un dels seus grans pics emocionals

Ens seguim plantejant la nostra relació amb la música com al principi. Toquem per plaer al mateix local de sempre i seguim estimant la mateixa música, els directes, la furgoneta i la carretera

The Seihos va debutar amb bon peu entre la crítica. Mondosonoro va qualificar el seu primer disc com “l’esperança pop feta a casa”  -aquell mateix any, el 2009, guanyarien el premi de Banda Demoscòpica de la citada revista-, treball que els hi va obrir les portes a diferents festivals com L’Invictro, el Bilborock o el FestiMad. El quartet confirmava així el grapat de bones sensacions que havia anat experimentant des de llavors, un camí d’aprenentatge que implicava gairebé una dècada d’esforços compartits abans al debut oficial, un treball produït per Arnau Vallvé (de Manel, com l’integrant del grup Martí Maymó) amb el que es presentaven en societat ara fa tres anys.

Amb el segon disc heu aconseguit molt bones crítiques i un reconeixement per part del públic més important. A mida que el fèieu, éreu conscients d’aquest salt?
La veritat és que no. Del que sí que érem conscients és que estàvem fent un àlbum rodó, molt ben parit. Tots estàvem entusiasmats amb el que fèiem. Hi havia molt bon rollo a l’estudi, i s’intuïa que quedaria algo guapo. Però el que hagués de passar després, si l’arribaríem a editar amb algú o no, va ser una incògnita durant el procés.

Ja fa més de deu anys que toqueu junts i al nou disc s’han vist alguns punts d’evolució respecte el vostre treball anterior. Esteu més a prop del que voleu ser o l’evolució us ha sorprès a vosaltres mateixos?
Mai ens hem plantejat massa quina direcció seguir, sinó que sorgeix tot d’una forma espontània. La diferència principal amb el primer disc és que la majoria dels temes d’aquest segon els vam escriure en un estiu, mentre que en el primer van ser un recull de material que havíem anat produint al llarg dels anys, com acostuma a passar amb els discos de debut. Imagino que això li dona al segon un punt de coherència més gran respecte l’anterior.

Des del boom de Manel en Martí ha explicat a vàries entrevistes que el seu projecte més personal és The Seihos. Pels que us han descobert ara, què és The Seihos?
Un grup d’amics de tota la vida que van agafar uns instruments junts per aprendre a tocar la música que estimaven.

Seguint amb això, com veieu els vostres orígens? Què queda de la colla d’amics que va comentar a tocar junts a l’escola?
Jo diria que no ha canviat pràcticament res. Seguim treballant de la mateixa manera, al mateix local de tota la vida, i seguim estimant la música, els directes, la furgoneta o la carretera. En essència, som els mateixos.

The Seihos, en una imatge promocional del grup // The Seihos

Mai hem seguit gaire les tendències actuals ni ens preocupat molt si ens posen o no a les ràdios. En aquest sentit, sempre hem fet molt la nostra

Abans del debut oficial al 2009, The Seihos ja havia editat la seva primera maqueta al 2006, i s’havia donat a conèixer amb un grapat de concerts dins i fora de les nostres fronteres. All The Little Pigs Fly va ser la seva carta de presentació formal, arribant a tocar a ciutats com Liverpool o Dublin, experiències que el grup recorda amb carinyo i amb les que cimenten la base de l’èxit aconseguit amb Two, el seu treball més madur fins ara

La música, doncs, com a lligam de les vostres vides…
Exacte. Això és el que ens manté units després de tant temps. Podríem explicar milers d’anècdotes dels nostres inicis, però ara em ve al cap una parella de guiris pràcticament follant davant de l’escenari mentre tocàvem Oh darling! dels Beatles, o tocant pels carrers de Dublin, Londres o Liverpool. I Barcelona, clar.

Al darrer disc les influències afropop es deixen sentir més, i Vampire Weekend és un referent clar. Recordes el primer cop que els vas escoltar?
I tant. Recordo que havia anat de bolo amb els Manel a Cervera l’estiu de la seva primera gira. Aquella nit l’Arnau, que és també el nostre productor, me’ls va posar al cotxe i em va dir “t’encantaran“. Aquell va ser el primer cop que els vaig escoltar.

No fa gaire vaig estar al concert de Fair Oh, grup que comparteix el gust pels sons afropops i al que també han emparentat amb Vampire Weekend. T’agraden?
Doncs no els coneixia, moltes gràcies per la recomanació. Jo us recomano els Crystal Fighters, banda basca/anglesa. M’agraden molt

Sou una relativa excepció. Des del boom de la música en català la pràctica totalitat de grups s’han passat al català. Què us porta a mantenir l’anglès?
El meu germà Xavi, el bateria de la banda, i jo vam viure de petits als EEUU. La majoria de música que hem escoltat tota la vida ha estat en anglès. Jo diria que mai hem seguit massa les tendències actuals… sempre hem fet més la nostra sense preocupar-nos gaire si ens posaran o no a les ràdios.

Però amb l’èxit de Manel imagino que haureu ampliat el vostre target. Ho heu notat gaire als concerts?
Bé, ja ens hi hem acostumat. Alguna gent ens ha conegut a arrel d’això, i sempre està bé, tot i que de totes maneres tampoc crec que les nostres músiques tinguin massa en comú.

En Paul Simon és una altra referència declarada per vosaltres mateixos. Quin és el seu disc que us crida més?
Tota la vida havíem escoltat el concert al Central Park i el Graceland. Però últimament hem estat escoltant The Rythm of the Saints, o Paul Simon.

El quartet barceloní, en una imatge promocional de Two // The Seihos

La forma de concebre la música i el ritme de Childo Tomas ens va fascinar. Ell va ser qui ens va obrir un munt de portes: ens va despertar la curiositat i vam començar a escoltar música africana

En Childo Thomas es converteix en el músic que canvia la forma d’interpretar la música de The Seihos. Thomas intervé de fet de manera directe en dos dels temes de Two -Universal i Childo- i remarca l’accent africà d’un disc que compta també amb la participació d’Anita Zengeza o Marcel Tianan, influències per retre homenatge, d’alguna manera, a la feina de Paul Simon desemvolupada amb Graceland, el treball que va realitzar després de visitar l’Àfrica en un moment important de la seva biografia.

Vam llegir no fa gaire una entrevista vostra a l’Enderrock i parlaveu de les influències afro, fent referència a que apostàveu més per defugir del filtre occidental. Citàveu a Fela Kuti i Louis Mahlanga. D’ón us ve aquest gust per la cultura africana?
Fa uns anys vam conèixer el Childo Thomas, baixista mozambiqueny resident a Barcelona a unes jam sessions. Ens va demanar de col·laborar en el seu disc en solitàri per fer-hi uns arranjaments de cordes, després d’escoltar Prentending. La seva forma concebre la música i el ritme ens va fascinar i ens va obrir un munt de portes. Allò ens va despertar la curiositat, i vam començar a escoltar música africana. A més sempre hem estat uns amants del jazz, música eminentment negra.

Parlàvem del punt diferencial de l’idioma, tot i que hi han més grups que ho fan. Mujeres acaba de treure el seu nou disc, per exemple.
El factor idiomàtic és cert, però potser l’excepció és més gran a nivell estilístic.

Us considereu a prop d’algun grup català? Personalment m’agrada molt que soneu tan diferents…
Doncs som amics dels Mujeres, precisament. En Martí va estudiar cinema amb ells. Els grups catalans que més ens agraden són Mine!, els Surfing Sirles, els Pinker Tones, AContraBlues, Se Atormenta Una Vecina, The Penguins Ska Jazz Band, Very Pomelo,… Rock ‘n’ Roll i música per ballar.

Aquesta setmana salteu al Petit Palau per participar al Bandautors d’enguany. Contents del camí realtizat amb Two?
Molt contents. Sempre ens agradaria poder fer més bolos, però tal i com estan les coses actualment no ens podem queixar, el ritme que portem és molt bo i el concert del Petit Palau és especial.

Què ens podeu explicar d’aquest concert?
Doncs la veritat és que recomanem especialment aquest concert, perquè per primera vegada comptarem amb tots els músics amics i col·laboradors que han passat pels nostres discs. The Seihos simfònics! També tindrem la participació dels nostres amics dels Guarry Men, que significa molt per a nosaltres, i el luxe i l’honor immensos de compartir escenari amb el nostre mestre, en Childo Thomas. Serà un concert especial.

The Seihos: Guillem Haro (veu, guitarra i harmònica), Martí Maymó (baix i veu), Adrià Albareda (teclats i veu), Xavi Haro (bateria i veus). El grup aquest dissabte al Petit Palau.

Recomendado

Comenta
To Top