L'Alternativa - 23è Festival de Cinema Independent de Barcelona
Entrevistas

The Missing Leech // “L’antifolk et dóna llibertat, el desig de fer el que surt de dins”

Maurici Ribera, conegut artísticament com The Missing Leech

Si fa dues setmanes entrevistàvem a un dels protagonistes de la primera festa Shook Down, en Hans Laguna, avui és el torn de Maurici Ribera, o, el que és el mateix, The Missing Leech. Conegut per ser un dels principals exponents de l’antifolk català, parlem amb ell per conèixer una mica més de prop la seva experiència musical internacional, que va des de concerts al Sidewalk Cafè a una inesperada gira sorpresa a Nova Zelanda. La conversa se’ns acaba allargant i, pel camí, parlem de Trompetes a Holanda, la seva experiència amb els Anímic i d’alguns dels seus grups preferits. Una entrevista de RUBÉN IZQUIERDO

  • The Missing Leech obrirà la primera festa Shook Down, amb un concert especial on compartirà escenari amb els manresans Sickbrain
  • Trompetes a Holanda és el seu segon disc i arriba amb producció de Roger Palacín i Ferran Palau (Anímic), d’una banda, i de Dalmau Boades (Esperit!) de l’altra
  • Ana Andrés i Genís Navarro també han participat formant part de la banda, que es tornarà a reunir el pròxim setembre a Manresa

Maurici Ribera, conegut artísticament com The Missing Leech

Recordes com va anar la gravació de Trompetes a Holanda?
La història va començar al 2009. Jo volia treure dos discos, un en català i un altre en anglès, però no es pot fer tot a la vida, i vaig decidir començar amb el primer. Tenia unes quantes gires programades i vaig apostar per començar així, tot i que les cançons en català no les vaig descartar. Només les vaig arxivar.

I quan és que el recuperes?
Al 2010. Gràcies als Anímic, amb els que tinc molt bona amistat, i als que considero una de les millors bandes de Catalunya. Van ser decisius perquè el disc sortís endavant. Amb mi van tenir molt bona voluntat, i per descomptat, molta paciència.

En Dalmau Boades (Esperit!) ! també ha participat, oi?
Correcte. Ja havíem fet alguna cosa plegats, i em va dir que tenia moltes ganes de tornar a fer alguna cosa plegats. Va coincidir que tots dos teníem un dia lliure i ens hi vam posar, va estar molt be.

Parlàvem d’Anímic. Per gravar amb tu van canviar els seus rols habituals…
Quan parlem de la col·laboració d’Anímic al disc ho fem d’en Ferran Palau i en Roger Palacín. Va quedar curiós: en Ferran, que acostuma a fer guitarra i veus a Anímic amb nosaltres va fer de bateria. Ells em demanaven que toqués com si res, i després van fer els arranjaments, que al meu parer son molt encertats perquè van captar l’esència del disc

Quina seria?
Van entendre el que volia, que no era un disc comercial. Trobo que van fer uns arranjament molt adients

Personalment considero que no traeix la idea de l’antifolk, sobretot a Confusions.
No la traeix, però el disc com a tal no és molt antifolk. Té punts rock, amb excepcions com Confusions, tal i com assenyalaves, però el disc en sí no no seria del tot. Després, si al directe hi toco sol recupero aquesta vessant: amb la banda guanya més sonoritat. Suposo que la situació ideal seria fer un concert en solitari i un amb banda, per tractar les dues vessants.

En quins punts creus que es nota més el canvi?
En temes com 1988 es nota que tenim instruments de corda, molta guitarra. Hi han cançons que no, com Vora el foc o Et trobaré a faltar, però si que hi han canvis.

A La 2 de fet el vas fer amb banda
Correcte, allà va ser dels més macos: hi érem tots els que vam gravar el disc com a banda.

Estava l’Ana, doncs
Exacte. L’Ana Andrés, d’Ana Es Un Koala… Era un grup fantàstic, on també hi eren en d’Anímic i l’Adrià de Samitier. Una banda excel·lent, molt xula. I a ella se la veia amb moltes ganes de tornar a fer música i tocar en directe

Us tornareu a reunir?
Si tot va be, a finals de setembre tornarem a tocar tots junts, gairebé segur a Manresa

Roger Palacín (esquerra), Ana Andrés i Maurici Ribera, a La 2 // Biel Andrés

Allà fas sessions de micros oberts, no?
Aquest cap de setmana vam fer l’últim (l’entrevista es va enregistrar la tercera setmana del mes de maig).

Allà n’has fet uns quants, de fet
És que, per estrany que sembli, a Manresa sempre s’han fet micros obert. Crec que els primers son del 1959 o 1960, a la Gàbia. La idea que tenim és recuperar tot allò.

És una proposta que aquí sobta una mica. Com va la rebuda?
En general funcionen molt be. A escala molt reduïda, per qüestions òbvies, tractem de fer el que fan a Nova York. Ho fem tot molt antifolk.

Tocar al Sidewalk va ser una experiència molt bona, em vaig sentir molt afortunat de poder tocar allà

El primer cop que vam parlar de tu ens vam referir com el rei de l’antifolk català. Com arriba en Maurici a tocar a Nova York?
Es va donar el cas de que vaig tocar al Sidewalk Cafè. A l’agost fan dos petits festivals en un local petit. De tamany seria com l’Heliogabal, més o menys. Cada dia porten una programació molt completa, i sempre està ple de gent. Va ser una bona experiència i em vaig sentir molt afortunat de poder tocar allà. I d’alguna manera és un públic comprensiu: no està mal vist si pel que sigui no tens un bon dia…

Recordes alguna anèctoda curiosa d’allà?
Et diria que allà va ser el primer cop vaig tocar un piano en directe. El vaig veure i em vaig animar, i com que allà et donen llibertat total…. D’altra banda, a Nova York hi ha una cosa bona, i és que sempre hi ha gent encara que no siguis conegut. El mateix dia hi havia un Festival gran, la Tori Amos… miraves la programació i pensaves que no vindria ningú. I després arribaves al local i el veies ple.

L’impacte seria gran.
Enorme. Pensa que Nova York ofereix una vintena de concerts al dia, molt d’ells gratis. La gent anava a descobrir coses,i això és algo que a mi m’agrada molt, que em sorprenguin.

I la resposta com va anar?
Molt bona. Fins i tot si hi havia algun comentari crític era constructiu. Dels concerts que vaig fer allà guardo molt bon record del del Cake Shop. És un local molt important, que ara per desgràcia té problemes per continuar obert i estar lluitant per no tancar. Allà han tocat bandes molt importants, que després han passat pel Primavera Sound. La noia que m’allotjava a Nova York treballava allà, i em va dir “va, que tenim un abaixa aquesta nit. Què et semblaria tocar al Cake Shop? I 10 minuts després estava a l’escenari tocant.

És un model que aquí costa imaginar
Reproduir la cultura d’allà costaria. En general, veient com neix l’antifolk… això ho vam parlar fa poc al programa de ràdio (nota: en Maurici té un programa de ràdio a Sant Joan de Vilatorrada) . Vam tractar d’explicar com a anar creixent totel moviment… s’ha d’aclarir que ningú renega del folk. Parlem de músics que son massa punks per ser folkies i massa folkies per ser punks.

Una esència molt lliure…
La idea és que la gent acabi fent el que li dona la gana, mantenint sempre el respecte sobre l’escenari, clar. L’antifolk té això, aquesta llibertat, el desig de fer el que et surt de dins. No sempre sut be, però l’esperit es manté.

Ara que dius això, recordo el concert de Jeffrey Lewis a l’Apolo. Em va agradar molt que aturés el concert per ensenyar les seves il·lustracions
És fantàstic el que fa en Jeffrey. L’altra dia parlava amb un nano que en deia que l’antifolk, ara, és més folk que mai. Els grans grups folkies tiren més per la via bucòlica, que és molt bona i particularment m’encanta, però ha deixat algunes de les vies per on es movien abans.

Al darrer Primavera Sound van venir en Josh T. Pearson i en Father John Misty, seguidors d’aquesta via més clàssica
I autors dels dos millors discos del 2010. Quin greu no poder veure’ls…

D’aquí a qui destacaries?
No descobreixo res si parlo d’Anímic. És un grup totalment folk, però sovint penso en que tenen un esperit molt antifolk. A la música potser no el tenen, però l’empenta que tenen per fer coses és molt del gènere. I veus que s’ho passen molt be, que és algo meravellós. Jo quan veig patir a un grup a l’escenari, encara que ho facin molt be, no m’arriben com la resta.

A Catalunya s’hi estan movent coses molt bones, gent maca que fa coses xules

I com està Catalunya de música?
En general crec que s’hi estan movent coses molt bones. Hi ha gent molt maca, que fa coses molt xules. La crítica s’ha de valorar sempre, i quan la resposta és bona també. Però crec que és important assenyalar que cada cop ens hi trobem amb més bandes.

Mirant el teu curriculum i el llistat de concerts que has fet sorprèn que hagis fet molts concerts fora..
Correcte, i no deixa de ser curiós que de festivals a Catalunya només hagi tocat al Primavera Sound, on he anat dos cops.

Tornant al primer disc, hi havien més canvis més enllà de l’idioma?
Crec que no. Hi havien quatre temes instrumentals, però el patró era el mateix. Potser el segon el vaig gravar amb els temes més treballats, per una qüestió de temps, però l’estructura era similar. De cara al següent faré mig mig.

Quins plans de futur tens?
Tinc pendent participar a un recopilatori pels Estats Units, i un altre d’aquí. També faré un compartit amb un cantautor britànic… i tinc algunes cançons inèdits encara pendents de treure. Trompetes va sortir al 2011 però alguns temes erern del 2009, així que es van anar acumulant.

No tens pensat anar cap a una direcció concreta?
Hi ha molta gent que em diu que aposti pel català, perquè el disc ha funcionat millor. Però no m’he decidit encara i no em vull precipitar.

De Trompetes un dels temes que sobta més és Unicorns Psicodèlics. Què ens pots explicar d’ell?
M’hauria de comprar un delay… l’altra dia la vam tocar així i funcionava molt be. Té un toc molt psicodèlic, sobretot per la presència del sítar… És de les primeres que vaig fer del disc, i m’agrada molt el resultat

Com arribeu a utilitzar un sitar?
Vam quedar amb en Mau, i a la que la va escoltar m’ho va comentar. Jo vaig contestar que no les tenia totes, no la portava molt programada, però em va suggerir que el fiquéssim i quan en vaig girar ja estava afinant-lo.

Això és anar per feina!
I pensa que una cosa és tocar-lo, que ja és complicat, i una altra ben diferent afinar-lo. Per afinar un sitar necessites mínim dos màsters (riu)

Quan toco sol no vaig amb una setlist marcada, prefereixo guiar-me per la resposta del públic

I com son els teus directes, tires de repertori fixe?
Procuro fer mig i mig, tot i que no acostumo a portar setlist, a no ser que toqui amb banda. Si toco sol vario els temes en funció de les respostes del públic. Tracto d’adaptar-me, no repetir les bromes… I algun dia fins i tot improvitzo la lletra, partint d’una base instrumental.

Abans parlàvem dels orígens de l’anti-folk. Pels que no sàpiguen que és, com el definiries?
En teoria només és antifolk el qui comparteix estil i el que s’ha vist implicat d’alguna manera amb el Sidewalk cafè, tot i que això és el dogma fundador, per dir-ho així. A la llarga, i com tots els estils, el tema va mutant. En Lach, que vindria a ser un dels fundadors, explicava sovint que quan anava a tocar a locals punks li deien que era molt folkie i al revés. A la llarga esva cansar i va muntar el seu festival. És complicat tot plegat.

Tu sempre t’has considerat anti-folk?
De fet no. Quan vaig començar jo no em posava l’etiqueta, però la gent m’ho va començar a dir, i mai m’ha desagradat perquè el genere m’entusiasma.

Tot i les paradoxes del moviment, a la llarga comparteixen cert punts comuns. En Jeffrey té una vessant punk als directes…
I als discos! En va fer un que era només de versions dels Crass. El 12 Crass songs… Crec que sí, que l’anti-folk acaba tenint un punt realment punk.

Curiosament on he funcionat millor fora ha sigut a Nova Zelanda. Vaig arribar allà amb les maquetes i em van acollir molt be

Abans parlàvem de les gires que has fet for. Quina és la que t’ha anat millor?
Curiosament la de Nova Zelanda va tenir molt d’èxit, que és algo que mai m’hagués imaginat. És on he venut més discos després dels concerts.

Sense conèixer gaire del pais, jo l’associo molta l’antifolk. Pot ser pel Conchords
És probable que si, que hi hagi una relació. I la sèrie estava molt be

Van arribar a treure un disc i l’HBO va oferir un concert en directe. El recordo amb molt de carinyo
No vaig coincidir amb ells, perquè quan vaig anar jo feien la sèrie als Estats Units, gravant a Nova York. En el meu cas em vaig sorprendre molt. Vaig arribar allà amb maquetes, sense un disc entès com a tal. Suposo que com hi va poca gent quan algú els visita son molt atents, i procures que estiguis be, cosa que s’agraeix molt. Després la recepció va ser molt bona i vaig poder tocar amb músics als que admiro, com en Chris Nox.

Hi ha molta cultura musica, doncs.
Comprar música allà està molt be, tenen preus molt assequibles. La música comercial està al mateix preu que aquí, però si entres en un terreny menys comercial el preu baixa molt. I en clau indie pots tornar carregat de discos.

Una cultura antifolk, doncs?
En part sí. Has d’intentar que el material que vens sigui assequible. El gènere tira molt d’autoedició, i es mou en segells molt petits. Algun cop m’he plantejat si ho he fet be: alguna discogràfica estatal m’ha dit de fitxar, i un parell de fora també, però no ho he vist clar i he seguit com fins ara. Tot i que costa.

 Per treballar amb un grup el que valoro sobretot és que sigui bona gent

Ara tens el teu propi segell
És molt familiar. Ara treballem molt amb els Sickbrain. Tinc moltes ganes de que puguin gravar en condicions ben aviat. (Sickbrain serà de fet la banda que toqui amb The Missing Leech a la Festa Shook Down, el proper 5 de Juliol). Em fa molta il·lusió que siguin de la comarca, perquè allà hi ha una oferta molt limitada.

No seria com Vic, doncs
L’escena de Vic és genial. A Famèlic son molt bona gent i treballen molt be.

D’allà també hi destac la Joana Serrat. A nosaltres ens agrada molt
Vaig tocar amb ella fa un temps, prop de Vic. El disc nou que ha fet m’agrada molt. És una mica diferent a les maquetes, que tenien alguns punts en comú amb l’antifolk. El d’ara té una ona diferent, m’agrada molt també.

El de Vic és un cas que demostra que amb dedicació les coses surten
Ho és, no hi ha dubte. El que estaria be, a banda del que ja es fa, es reproduir esquemes com el de la comunitat anti-folk. Casos com a Berlín, Glasgow, Londres… hi han punts neuràlgics destacats, una comunitat cada cop més gran, que s’ajuda de manera constant. Estaria molt be que es pogués fer alguna cosa similar.

D’aquest antifolk d’alguna manera ets un precursor a Catalunya.
Be… de fet recordo que la meva primera maqueta no la vaig deixar escoltar a pràcticament ningú. Mai m’hagués esperat la bona rebuda posterior. Després han anat sortint coses que, o ve ni eren quan jo vaig començar, o no coneixa personalment, tot i que no vaig ser el primer en tocar a Nova York

Qui va ser?
Un bon amic, l’Oriol Stardust, que ha fet una cosa que no m’agrada, com és el fet de deixar la música. Una pena que ho deixi, perquè sempre ha fet coses molt vàlides. Va tocar abans que jo a Nova York, i em va ajudar molt. Ens ajudavem mútuament, de fet. Ara hi col·laboro a través de El Mamut Traçut amb altra gent, com els Sickbrain i en Sam Destral, que fa una cançó al mes, un projecte molt maco.

Quins criteris fas servir?
Jo, si hi veig que un grup és molt bon però son mala gent no els vull, em guio sobretot per això. És dur i complicat, perquè potser organitzes un concert i no va ningú, i després fas un altre on creus que no hi anirà ningú i s’omple. Son coses que no depenen de tu.

Ha de ser dur, certament
Ho és, però he tingut la sort de poder treballar amb molta gent, que és el que fa que encara vulgui continuar aquí. És com quan venen només tres persones: t’ha d’esforçar igual i donar el màxim, perquè és gent que ha vingut per tu. És important tocar de peus a terra i gaudir el que fas. Jo he tocat amb gent amb la que m’he divertit molt, com Anímic, en Jordi Espinach o en Mau.

I com et fa sentir?
Sobretot, molt afortunat. Més que orgull és sentir la sort de veure com aquesta gent et poc donar un cop de ma. I això no és paga: que Anímic hi col·labori al meu disc a ells no els hi costa diners, però inverteixen molt de temps, i això és algo que valoro molt.

I que tens previst fer després de la Festa Shook Down?
Per ara, els recopilatoris dels que parlàvem abans i l’split. I a partir de l’octubre noves cançons.

Portada de Trompetes a Holanda, de The Missing Leech

Recomendado

1 Comment
To Top