L'Alternativa - 23è Festival de Cinema Independent de Barcelona
Entrevistas

Renaldo & Clara // “La nostàlgia et permet escriure des de la distància”

Renaldo i Clara

Renaldo & Clara, una de les propostes més interessants que ens han arribat de Lleida als últims anys, han vist com al 2011 el seu volum de concerts creixia de manera considerable i la preparació del seu primer LP cremava etapes fins a començar a intuir-se la continuació del seu primer treball, un EP que va començar la seva trajectòria d’amagat i que ha anat consolidant la proposta de la Clara i els seus gràcies a una perseverança constant als escenaris de tot Catalunya.

Hem parlat amb la Clara Viñals per conèixer una mica més de prop les aquest camí cap a la publicació d’un treball previst pel curs vinent, una bonica forma de donar continuïtat a un any molt intens que els han portat a festivals com el Faraday o el BAM i a actuar al Festival de la Guitarra obrint als Anímic.

Acústic de Clara Viñals // Fotografia de Concertsperquesi

Al concert que vau fer al BAM es van notar alguns canvis respecte els últims directes. Guitarra i baix elèctric i un toc més pop-rock. Estem davant un canvi d’estil?
De fet no del tot, perquè abans d’anar en format acústic portàvem aquesta formació més pop. El que passa és que la majoria de gent que ens ha escoltat fins ara ho ha fet amb l’acústic i és normal que pensin que sempre hem estat així.

Fins ara, amb las cançons del vostre E.P. us havíem vist un folk molt acústic. Les escoltarem amb un nou estil a l’elapé que acabeu d’enregistrar?
Sí, la majoria de cançons, al portar bateria i baix, agafen un so més pop. Però com et deia, nosaltres mai ens hem considerat un grup folk, simplement tocàvem les cançons sense bateria i ni baix. Això feia que deixés de sonar “pop” i van dir que era “folk”, però la cançó és la mateixa, per tant no és tan diferent.

De finals del 2010 a l’estiu us hem vist girar molt. Vau tocar al De Prop de Caixa Catalunya, l’Estrella Girls de Time Out, , l’Helio, el Faraday i ara el BAM. Sembla que ha arribat el moment de la vostra consagració. Quina valoració feu del camí que porteu recorregut?
Tant com la consagració no diria, però estem molts contents de tot el que hem fet, ens han cuidat molt bé i hem tocat a llocs molt bonics. Hem tingut sort, és perfecte.

Al febrer vau obrir a Basia Bulat, dintre del Caprichos de l’Apolo 2011. Què t’inspira la Basia, veus punts en comú?
Doncs fins llavors casi no la coneixia, em va caure molt bé, vam estar parlant i és molt simpàtica. Ella canta molt millor…

Quan vau publicar el E.P. éreu un dels pocs grups lleidatans que van emergir. Què li falta a Lleida per tenir una industria musical sòlida?
No ho sé, suposo que una mica de tot, des de més públic fins a més sales i més grups… Va tot lligat.

L’E.P el va editar Quadrants Records, segell que sobretot treballa amb jazz. Després dels vostres concerts a Barcelona l’any passat ja va ser una mica més fàcil de trobar. Fins a llavors tenia un cert element de culte, donada la dificultat per adquirir-lo. Quina difusió fareu del nou treball, teniu pensada la gira de presentació?
Encara falta decidir coses així que no ho sé gaire, calculem que sortirà al febrer i amb una nova discogràfica. La idea és treure’l també en vinil amb un format ben bonic.

Parlem d’influències. Com dèiem abans, a les vostres primeres cançons s’hi percep un component folk clar, molt oníric. On podríem encabir l’univers de Renaldo i Clara?
Quan fas una cançó no saps massa d’on surt, no penses ni en influències ni en quin estil és o deixa de ser. En l’únic en que et concentres és en la melodia, els acords i la lletra, després cadascú la encabeix on vol segons els seus gustos… Vull dir que els grups que escolto no crec que siguin una influència directa perquè si em recorda molt a una cançó ho canvio, però clar, inconscientment segur que m’influencien. I al revés també passa, moltes vegades han dit influències de Renaldo & Clara que no tenia ni idea de quins grups eren.

Parla’ns de les cançons ja conegudes. En un dels vostres concerts explicaves que vas escriure “San Martí” el dia del teu aniversari. És una cançó molt intensa, on retractes molt be el tràngol de tota ruptura sentimental. Tindrà el vostre disc un pes autobiogràfic important?
Per culpa de fer Sant Martí vaig suspendre un examen de física a enginyeria, enlloc d’estudiar estava fent la cançó, però no em va saber gaire greu… Sí, acostumen a ser bastant autobiogràfiques.

A Autocars destaca l’ús del theremin per part de l’Hugo Alarcón que li dona un toc molt personal. Com decidiu la part instrumental?
La manera de fer de l’EP i d’ara ha sigut una mica diferent. A l’EP vam gravar arranjaments fets amb la banda de llavors, i pel nou disc hem treballat a base de preproduccions, ja que no teníem banda, nomes érem el Víctor Ayuso, l’Hugo Alarcón i jo. Després ja es van incorporar el Pol Alonso (baixista) i el Javi Garrabella (bateria). Normalment els arranjaments són la idea tal qual penso la cançó, és a dir, a partir de la meva guitarra es construeix la resta, però al nou disc també hi ha algunes cançons que la producció l’ha fet bàsicament el Víctor.

“Ets l’únic bo d’aquest temps, amb sandàlies no es pot córrer tant”, dius a Altres anys. Les cançons de l’EP estan carregades de nostàlgia.
Potser sí… La nostàlgia et deixa escriure des de la distància coses que al moment no ets capaç o no els hi dones importància.

Una de les cançons que més em va agradar a l’Estrella Girls va ser Sonet-1, on adaptes la versió que el Pardal Roquer va fer del poema dedicat a la Seu de Ricard Vinyes. Quina connexió tens amb les terres de Ponent? Creus que podríeu arribar a ser bandera de la música lleidatana?
A mi també m’agrada molt aquesta cançó i com que altres grups versionen “Sóc de l’oest” nosaltres creiem que aquesta també s’ho mereix pobra… La connexió amb Lleida és total, perquè som d’allà i hi vivim, llavors a algunes cançons, com per exemple a Altres Anys, hi apareixen referències de llocs que em surten de manera natural. La bandera de la música lleidatana espero que sigui el Xavier Baró, més val.

Al concert de presentació de Hannah, el nou disc d’Anímic, vau obrir la nit i després vas pujar amb la Maria Coma i la Maria Rodés en un parell de cançons. Com veus aquesta nova generació de cantants femenines? Viu el pop folk femení català la seva edat d’or?
No ho sé, tampoc crec que tinguem gaire a veure entre nosaltres. Ara hi ha un munt de grups en general, és lògic que el tant per cent femení hagi augmentat, això està bé, que si no malament aniríem.

Suposo que ja és un tòpic que us preguntin pel nom del grup. Com el vau decidir?
No recordo exactament cóm, però se’m va acudir sense meditar-ho gaire, ja que la magnífica idea de ficar un nom de duo i no ser-ho porta algunes confusions. R. IZQUIERDO

Recomendado

Comenta
To Top