L'Alternativa - 23è Festival de Cinema Independent de Barcelona
Crónicas

popArb // Arbúcies, 29 i 30/06/2012

popArb

Deixant de banda els molt ben aconseguits èxits dels caps de cartell, la sensació que deixa el festival a uns dies vista és que ha estat una edició que ha superat la trentena, i de força! Amb uns caps de cartell massa localitzats pel públic i que marcaven unes inevitables puntes de gent pròpies de festivals molt consolidats, destaca l’eufòria col·lectiva dels últims posicionats als apurats bisos del Quimi Portet, Mishima com a banda franquícia, la bona penetració de Brighton 64 a un nou públic i la transversalitat del ritme de Mujeres. Crònica de GUILLEM CREXELLS. Fotografies de popArb.cat

Manos de Topo, a la seva actuació al popArb

DIVENDRES: Un cop superat el tirabuixó inicial per aconseguir un got, divendres se’ns presentava amb un públic latent a les primeres bandes, poc comunicatiu en general i esperant esdeveniments. Fins que no van sortir els Manos de Topo la gent no va començar a omplir el recinte i com és tradicional preferien escoltar els primers conjunts des de la rotonda. Amb una violinista excel·lent i les pomposes lletres del grup -amb faristol necessari- van demostrar la validesa literària i musical d’un projecte que han fet bé de continuar. De l’actitud un pèl tribunera es va passar als primers sacsejos de cap continuats, avançaments a les primeres files i descarades “cantarrones” amb el dinàmic Quimi Portet i Serdà, que sense haver entès res dels peluts del conjunt anterior, va transformar del tot Can Cassó. Amb el dia que havíem passat i el que ens esperava i sense ofendre la Wendy, vam trobar a faltar el Kevin i la Sharon per il·lustrar-nos bons consells (per a aplecs òbviament). Però el repertori va fer el fet pels incondicionals, destacant Francesc Pujols i Progresso adequadament com a colofons. Curiosa situació la dels bisos que portava preparats i que va haver d’apressar-se a executar abans no tanquessin les cortines i no es buidés ràpidament l’escenari per la següent actuació. Llibertat!

Mishima va fer el millor bolo del festival i va ser un autèntic plaer poder escoltar-los en directe fent barra o canviant el poc que es podia la perspectiva de l’escenari. Un repertori perfectament remenat va fer les delícies dels que feia estona que eren plantats a Can Cassó per ells. Essència pura del popArb i èxit assumible per tots els seus seguidors que es fan i perduren sense renecs. Juntament amb Mazoni (que enguany no tocava) són l’únic cap de cartell que creix amb comunió professional, artística i emocional amb el públic d’Arbúcies.

Mishima, protagonistes del millor concert del Festival

Després d’uns taloners “d’Stars”, el Sirlerisme va pujar a l’escenari oferint un concert “de d’hores” i sense tractar-se de la perla de la nit, van complir la feina amb rectitud. Amb el que això suposa d’esmorteïment, però sense deixar ningú insatisfet. Els de Vallcarca fidelitzen amb els que vam viure aquella explosió de suor i actitud a l’Obi de l’edició del 2010 però pel que sembla el canvi d’escenari no els ha fet guanyar. La Banda Municipal que també repetia edició, ha fet el pas contrari tancant divendres a l’Obi i clar, tornant al cas dels Surfing, no va ser ben bé el mateix…

Arribats a aquest punt va bé de mirar un pel enrere i veure com s’han paït els èxits dels últims anys per festivals que com el popArb s’han beneficiat directament del talent propi. És bo que tots plegats tornem al camp base i que intentem fidelitzar una audiència sensible al nou talent i exigent amb el consolidat, i que festivals com aquest es plantegin el futur amb ganes d’apostar fort

DISSABTE: Molts voldríem el Prat Rodó com a sala permanent de concerts ja que el clima neosilvestre que s’hi crea és meravellós. Estic convençut que més d’un dels consolidats músics assistents anuals imaginen poder-hi tocar. Però no tot és possible i és bo reservar tal suculent plaer a bandes en procés de pic i pala. Aquest any érem uns quants els que comentàvem que l’ordre de les bandes potser no va ser el més adequat tot i això els tres conjunts, Amics del Bosc, Les Sueques i Mates Mates, cadascun en el seu terreny, van fer uns bons concerts.

Majoritàriament poc en sabíem els pobres neòfits d’aquest món de la realitat dels Brighton 64, però no van caler masses temes per sentir comentaris sobrers per l’evidència com “toquen bé aquests!”. La solidesa amb la que van tocar, potser òbvia per generacions, ens va marcar als que els coneixíem només de nom i poc més. El concert va fer un creixendo en paral·lel amb el públic fins a la mítica bomba final. Diumenge coincidíem en recomanar-los com a conjunt local destacat a qualsevol qui preguntés fos d’on fos.

Els Pomelos segur que són capaços de créixer molt més a l’escenari del que ho van fer, tot i així ja es nota que el públic se’ls ha reservat com a banda de referència i s’atreveix a ballar sense vacil·lar els seus electritzants temes que caminen entre la rumba i el rocanrol, aquest cop si, molt més amainada que en d’altres concerts, potser pel cansament, potser per revisions i inquietuds estilístiques, el temps ho dirà.

Els Brighton, al seu pas del popArb el passat dissabte

Als LOL no sabem el que els hi ha passat, ho podem imaginar, però no ho saben del cert. Són en aquests moments potser la millor banda que es pot tenir com a cap de cartell un festival com aquest, la seva eficiència musical no es posa en dubte, però tot i que reconeixem que vam posicionar-nos malament per apurar amb els Pomelos, els que hem estat a concerts d’ells des d’aquell Primavera Sound al Poble Espanyol no podem evitar pensar que han perdut certa ànima, certa contundència i tampoc han guanyat massa gràcia. No serem dels que renegarem dels seus dos últims discos, que tenen algunes de les seves millors cançons (més aviat ens referim al 1999) així que per què no mantenen el públic a tò? Podrien colar-nos cançons del seu últim treball i fer-nos xalar si, cosa que ara no passa, per molt que el joc de llums de l’escenari Montsoriu en recordes a un mini-concert dels Coldplay, això no va passar, i ells ho podrien fer i de sobres!

Arribat a aquest punt i amb part del ramat deslocalitzant-se, l’entrada de Mujeres va ser un bàlsam pels que ens val la festa. De nou gran resposta del públic que es va quedar. Sense dubtar un instant van acollir un dels pocs grups catalans programats en “prime time” al passat PS. Ser guitarrista de Mujeres en un concert complauria molts anhels  artístics dels que ens ho mirem des de baix. Visca les guitarres collades i horitzontals!

Sidonie venien descansats després de fer bona piscina i amb l’energia fresca i sabent a l’hora que tocaven van vertebrar un dels seus millors concerts dels últims temps. Tot i que els que els coneixem sabem que seva gràcia no estar precisament en la solvència musical dels directes, van saber repartir models banda clàssica, acústic i festa final porqué  és carnaval!.

Arribats a aquest punt va bé de mirar un pel enrere i veure com s’han paït els èxits dels últims anys per festivals que com el popArb s’han beneficiat directament del talent propi. És bo que tots plegats tornem al camp base i que intentem fidelitzar una audiència sensible al nou talent i exigent amb el consolidat, i que festivals com aquest es plantegin el futur amb ganes d’apostar fort. El popArb, sens dubte, ha marcat el camí en això, ara toca una certa revisió argumental. Llavors ja serà el públic qui haurà d’escollir quin fil segueix si el del pelegrinatge o el de la seducció.

Recomendado

1 Comment
To Top