L'Alternativa - 23è Festival de Cinema Independent de Barcelona
Dossier PopArb 2012

Maria Coma // “El que més em preocupa d’un disc és que em faci sentir orgullosa i que em representi”

Coma, fotografiada per Albar Gagarin // www.mariacoma.com

La compositora, pianista i cantant Maria Coma s’està construint una carrera impecable. Va donar-se a conèixer amb el projecte “u_mä” (compartit amb Pau Vallvé) amb el que van recórrer el país enamorant-nos a tots. Acte seguit va fer algunes bandes sonores per a curtmetratges de cinema que han donat la volta al món. Després va venir el seu primer disc en solitari, el “Linòleum”, un disc ple d’ambients sonors i harmonies impossibles que es va guanyar el premi de millor producció de l’any. Per a l’extensa gira de concerts d’aquest disc va reversionar totes les cançons per tocar-les d’una manera molt més crua i explosiva i en va acabar sortint un disc en directe, el “Linòleum en Concert”. I just al tancar la gira del Linòleum va posar-se a treballar en el seu següent disc mentre els caps de setmana feia de teclista, percussionista i corista de la gira del disc “2010” de Pau Vallvé. Finalment, després d’un any de treball, ha editat el meravellós “Magnòlia”, el seu últim i aclamat disc. Realment Maria Coma s’està forjant una carrera impecable, molt poc habitual en el nostre país. Talent i encert mesclats amb naturalitat i màgia. Imprescindible.

Maria Coma, vista per Lyona // www.mariacoma.com

Entrevistem a la Maria Coma uns dies abans del seu concert al Palau, on hi tocarà el proper divendres 23 de març al Petit Palau de la Música. El concert forma part de la gira de presentació de Magnòlia, el disc amb el que ha aconseguit un reconeixement unànime entre la crítica i el públic, i amb el que ha donat un pas endavant després de l’èxit que ja va aconseguir amb el seu treball anterior. Hem parlat amb ella sobre el procés de creació del seu segon disc d’estudi, les sensacions que es va endur del seu viatge a Berlín i sobre com veu ella la seva trajectòria artística. Una entrevista de RUBÉN IZQUIERDO

La Maria Coma ens concedeix l’entrevista dies abans del seu concert al Petit Palau de la Música, en una setmana molt intensa on està acabant d’enllestir els arranjament pel Quartet Brossa que l’acompanyaran al seu pas pel Petit Palau. Aprofitem per parlar amb ella sobre la recepció crítica que tingut el disc i sobre els diferents elements que formen part del seu procés creatiu, sobretot el relacionat amb aquest Magnòlia, un disc molt personal amb el que ha aconseguit una gran valoració per part de la crítica especialtizada.

El nou disc ha tingut una molt bona acollida crítica des de la seva sortida. Quan estaves endinsada en el seu procés creatiu, intuïes ja que tindria la gran resposta que finalment ha tingut?
Quan estic fent un disc el que em preocupa i m’importa és que el que faig em faci estar tranquil·la, que n’estigui orgullosa i que em representi. Quan ensenyes alguna cosa de la que et sents orgullós, les bones crítiques fan molta il·lusió i les dolentes et són igual perquè tu n’estàs convençut.

Com és habitual t’has implicat molt al videoclip, fent tasques de realitzadora i aplicant la teva experiència com a llicenciada a Comunicació Audiovisual. Assumir la direcció dels videoclips és la cirereta del pastís en el procés creatiu? Com ho encares?
En general m’agrada controlar tot el que envolta el meu projecte musical, ja que, cada disc és per a mi un concepte que no només s’explica amb la música, sinó que tot el que l’envolta hi té un pes important. Hi ha coses que domino més que d’altres però no per això tinc por a fer-les, al contrari, vaig aprenent gràcies a això i a sobre és sempre una oportunitat per treballar amb gent molt interessant. En el cas dels vídeos, és una branca amb la que gaudeixo moltíssim. No em considero una especialista en videoclips, però si que tinc molt clar el que vull per als vídeos de les meves cançons.

L’entrevista arriba molt pocs dies després de la presentació del segon videoclip de Magnòlia. Bosc adormit és el segon tema al que ha posat imatges des de la sortida del disc al mercat, i ha comptat amb la presència de Maria Coma a la gravació i al muntatge, amb la col·laboració de Pau Maldonado a l’enregistrament i del propi Pau Vallvé al muntatge final.

I com combat a la rutina Maria Coma? Imagino que variarà molt en funció de si estàs girant o no. Estimula més el procés creatiu o el goig del directe?
Els dos processos són igual d’estimulants, cadascun a la seva manera. A l’inici de la gira estic sobretot molt preocupada i pendent de que tot soni com ha de sonar… Muntar una banda per un projecte propi és tota una història, molt interessant, però té les seves complicacions. Des de trobar els músics adequats fins a fer que tot soni al seu lloc i que l’ordre del concert sigui fluït. Ara la gira està més que començada i estic encantada amb els músics, amb el so que hem aconseguit i amb el concert que tenim. Segueixo preparant algunes coses que aviat estaran ja llestes, com és el concert amb la banda i el Quartet Brossa que farem al Palau aquest divendres. Acabo d’escriure’n els arranjaments, ja hem fet assajos amb tots ells, i us asseguro que és realment preciós. La màgia de tocar en directe per mi no és ni que vingui molta gent ni que agradi molt, és sobretot aconseguir fer sonar entre tots allò que tinc al cap i que jo sola no puc tocar. Aconseguir-ho és per mi el triomf.

I sobre l’altre procés?
L’altre procés, el de crear el disc, escriure les lletres, composar les melodies i acords, decidir instrumentacions, arranjaments, estructures, ordres i inclús tot el tema de dissenys i videoclips és també una passada. Realment em quedo amb els dos. Crec que hi ha una part que els retroalimenta…

En quin sentit?
En els concerts com més bé m’ho passo, com més se’m remouen coses al tocar sovint m’alimenta més la necessitat d’escriure. I com més m’agrada el que escric més ganes tinc de muntar una gira i tocar-ho en directe. Aquesta és la gràcia, crec.

Tots els colors va ser el primer single de Magnòlia en comptar amb videoclip propi. Com el presentat recentment, Maria Coma va es va implicar al màxim en l’enregistrament del vídeo, comptant aquest cop amb la col·laboració de Pau Vallvé i d’Albert Alcoz. 

A la gira actual els concerts els fas sobretot amb banda o banda i cordes. De quin concert estàs més satisfeta?
La veritat és que de moment faig tants concerts amb banda com a format solo. Amb banda i cordes és un format només per ocasions especials. Estic igual de satisfeta de tots tres formats. Tots ells transmeten i aporten una versió diferent de les meves cançons.

I què destacaries de tots tres?
Cada un dels formats té virtuts que els altres no tenen. I per a mi és igual d’interessant anar sola, sentir-me molt més lliure i deixar al despullat tots els arranjaments de piano del disc, que és tal i com el vaig composar, com anar acompanyada de músics i intentar que sonem al màxim de cohesionats i potents. I quan el quartet se suma a la banda, només puc dir que se m’ha posat pell de gallina varies vegades en els assajos.

Com és habitual, gires amb bona part dels teus companys d’Amniòtic Records. Com viviu l’intercanvi de rols entre els diferents membres del segell? Des de fora es veu com un exercici molt sa a nivell creatiu
Per a nosaltres és el més normal acompanyar-nos mútuament i per a mi ha estat molt interessant passar per diferents rols. Tocar en projectes d’altres m’ha anat molt bé per sentir la música des d’altres punts de vista molt diferents al meu, intentar fer-me meves cançons que jo no havia composat i intentar sumar sent una petita part d’un tot. Al cap i a la fi, el que jo busco -i el que em sembla que busquem tots els músics-, és, a part de tocar amb bons músics, que sigui gent amb la que tinguis afinitats musicals, i amb els de la discogràfica, en tenim realment moltes.

És molt interessat passar per diferents rols com a músic. Tocar en projectes d’altres va molt be per sentir la música des de nous punts de vista; al cap i a la fi, el que busco és tocar amb gent amb la que tingui afinitats musicals

Imatge promocional de Maria Coma // Fotografia de Pau Vallvé

Del disc anterior guardem un gran record del concert final al CAT de Gràcia. Ara que Magnòlia és un èxit, quin record guardes del teu primer treball en solitari?
El Linòleum és disc que ara veig molt lluny, en el temps, en el tipus de so, en el concepte…Una mica com un recull d’idees d’un moment bastant més caòtic que l’actual per mi. Allà hi vaig deixar tot d’inquietuds molt diverses que havia acumulat durant molts anys. Li tinc molt carinyo i sobretot em vaig quedar amb unes quantes cançons que segueixo tocant perquè realment em segueixen movent molt, sobretot Placenta, Cel Salat i Segons. Les que ja no toco és perquè gairebé ja no em diuen res o perquè les ubico en un moment molt diferent al d’ara. Crec que és la gràcia, veure que amb un sol disc ja estic lluny de lo anterior. Que he anat endavant en alguna direcció. Seria desastrós pensar que l’anterior era més bo!

I quin és el millor record que guardes d’aquell treball?
Crec que el puc resumir en el Linòleum en Concert, la versió de les cançons en directe, on tocàvem de manera molt més visceral i crua, un so amb el que al final em sentia més identificada.

Va haver-hi cert quòrum a l’hora d’aconseguir aquest segon disc més madur que el primer. Personalment trobo que tots dos mantenen un gran nivell líric i una atenció especial a la part instrumental. Quins referents tens com a pianistes?
Crec que els meus referents de pianistes venen sobretot de compositors en un inici i més recentment, d’intèrprets. Per exemple, Chopin, és un dels que més he admirat durant molts anys, com a compositor. I si abans m’importava bàsicament la composició com a referent, després he començat a fixar-me molt més en la interpretació i les diferents maneres de tocar, intentant trobar la meva. Com a intèrprets m’encanten des de Keith Jarrett fins a Thom Yorke, tot i que potser ni ell es considera pianista, per a mi la tècnica cada vegada està perdent més importància. D’ell, sobretot m’agrada molt com fa servir la rítmica i les notes que escull, molt precises.

El també pianista Olafur Arnalds va realitzar un concert molt intens a La 2 d’Apolo dins del Caprichos de Apolo. Veus viable que la música instrumental s’introdueixi als circuits més convencionals?
Sí, crec que sí. De fet vaig anar a aquest concert, era a l’Apolo amb cadires i ple de gom a gom. Sobretot aquest últim any estic escoltant molta música instrumental i per a mi ja seria normal que s’introduís als circuits més convencionals. No sé si acabarà passant o no, però no em semblaria estrany. Ja et dic, l’altre dia aquest concert estava ple i et puc assegurar que la gent va gaudir moltíssim.

No sé si la música instrumental s’acabarà guanyant un lloc als circuits més convencionals, tot i que no em semblaria estrany

Coma, fotografiada per Albar Gagarin // www.mariacoma.com

A l’agost i a l’octubre passats  vas estar a Berlin realitzant diferents concerts. Amb què et quedes d’aquella experiència?
Em quedo amb la sensació que a fora de Catalunya hi ha gent a la que li pot agradar la meva música tot i no entendre el català.  És una cosa que sempre he pensat però fins que no vaig anar a tocar a fora no ho vaig poder comprovar del tot per mi mateixa i realment va ser molt més del que m’esperava.

Com vas acabar tocant allà? Tenim entès que el concert del Zirkonia Fabrik va ser especial.
Vaig acabar tocant allà perquè tenia moltíssimes ganes d’anar a tocar a fora i durant 10 dies de vacances que tenia a l’agost vaig decidir anar a Berlín a provar-ho, amb la maleta, uns pedals i fent couch surfing -una web on busques sofàs de gent on dormir dies concrets-, gairebé sense saber ni com m’ho faria. Casualment un amic meu feia poc que estava col·laborant programant dansa a Fabrik Zirkonia i em va ajudar a muntar el concert. Finalment vam muntar una nit de tres concerts que es va acabar allargant fins molt tard. Vam tenir un públic increïblement atent i agraït. I el més sorprenent és que vaig vendre 35 discos! Aquí no en venc tants a cada concert…

Amb l’Edith Crash, que també va anar a tocar a Berlin l’any passat, vam parlar de les diferències més significatives entre tocar aquí i allà. En vas notar moltes?
Si. El primer que vaig notar és que la gent venia amb una actitud molt diferent. Més curiositat per veure què els hi ensenyaries, amb ganes de deixar-se portar per la música i d’emocionar-se. En general la música que jo faig necessita una mica d’aquesta actitud, jo intento crear un concert en el que la intenció és que la gent es deixi portar per la música i ho puguin viure, que realment els entri. No es tracta tant de demostrar res a ningú, sinó de compartir la meva música. I allà això em va resultar una mica més fàcil. Només hi he tocat dues vegades, no sé si és que vaig tenir sort, però ara hi tornaré per fer-hi 3 concerts… ja us ho explicaré!

Això vam llegir l’altre dia, que tornaràs a tocar a Berlín. Què ens pots explicar d’aquesta nova aventura?
Doncs tinc aquestes tres dates de concert a Berlín, per l’abril, dia 18, 19 i 21, a tres llocs diferents, petits i acollidors. Estic amb moltes ganes de tornar-hi per tocar. Serà la tercera vegada que visito Berlín i la tercera que hi toco. Realment si pogués, em passaria mitja vida viatjant i tocant en llocs nous, són dues de les coses que més m’agrada fer.

Abans de començar la seva carrera en solitari, Maria Coma va formar part d’u_mä, projecte musical molt actiu al seu moment i que va deixar un grapat de bones cançons, sovint recuperades pels seus antics membres. Tot i que el projecte porta aturat des de fa un temps, la Maria no creu que es pugui parlar de la mort d’aquell projecte del que recentment vam poder escoltar una nova versió de Blanc

Com es porta haver format part d’un grup amb la mítica que arrossega u_mä? No teniu mai la temptació de reprendre el projecte?
Ostres, no sabia que arrossegàvem mítica! (riures) u_mä està en pausa… Mai hem decidit que hagi mort, i no crec que ho fem mai. Si algun dia tenim ganes de composar per u_mä doncs ho farem, però només si és una cosa natural i si veiem que tenim l’espai i el moment per fer-ho, que per això va néixer el projecte.

Al concert de comiat de gira de Pau Vallvé vau recuperar algunes cançons del projecte. Què vas sentir al recuperar-les en directe?
A la meva gira anterior, la del Linòleum, ja tocàvem una cançó d’u_mä: Blanc. Aquesta mateixa cançó la vam estar tocant a la gira de Pau Vallvé i ara mateix la seguim tocant en la meva gira actual, la del Magnòlia. De manera que és la quarta gira, incloent la d’u_mä, en la que estem tocant Blanc, i les quatre versions són diferents. Crec que sense voler, ha estat una bona manera de mantenir viu el projecte durant aquests 4 anys.  És una cançó que no s’ha deixat mai de tocar.

Magnòlia el segon disc d’estudi de Maria Coma després de Linòleum

Recomendado

Comenta
To Top