eulalia grau principal

La clarividència d’Eulàlia Grau, al MACBA

Des del passat 8 de febrer i fins al 26 de maig, podem explorar al MACBA l’obra d’Eulàlia Grau, una artista que tingué el seu momento més actiu a la dècada dels setenta, però que, com podrem comprovar a l’exposició Mai no he pintat àngels daurats, no ha perdut cap vigència. Ben al contrari, la seva obra, plena de crítiques al sistema capitalista i als mitjans de comunicació, cobra ara més sentit que mai. REDACCIÓ

  • L’exposició recull gairebé 100 obres realitzades per l’artista al llarg de les dècades dels 70 i els 80.
  • També hi podem trobar la projecció gustaría Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera. María (2011-2012), on hi contraposa les fotografies del dia a dia de Maria, sense sostre, amb diversos muntatges satírics de cèlebres casos de corrupció política i financera recents.

L’exposició Mai no he pintat àngels daurats, inaugurada el passat dia 7 d’aquest mes, busca realitzar un recorregut al llarg de l’obra d’aquesta artista nascuda a Terrassa el 1976. La tria de les seves obres més representatives ha format un conjunt de treballs que poden fer referència a realitats de la nostra societat, tal i com es descriu des del MACBA:

Des de principis dels anys setanta, crea muntatges fotogràfics i collages que actualitzen la tradició avantguardista de l’art compromès amb valors que estan en crisi en el moment històric de la producció de l’obra. L’artista denuncia la manera en què la premsa de l’època, en línia amb els poders econòmic i polític, serveix els interessos d’una societat vigilada, censurada, injusta i masclista. Els mitjans propaguen models socials de dominació econòmica i cultural, i formes de violència ideològica i física. L’obra d’Eulàlia s’ha convertit en el document d’un període de canvis i crisis que presenta paral•lelismes incòmodes amb el present.

Inventemos también nosotros... (1976) // Eulàlia Grau

Inventemos también nosotros… (1976) // Eulàlia Grau

Eulàlia Grau centra la seva obra en la denuncia de mecanismos de control de la societat, des dels més evidents, com el policial o les presons, fins a d’altres més subtils però que existien fa dècades i segueixen existint ara, com l’escola, les jerarquies a les empreses o els rols de gènere. A més, també realitza una crítica dels mitjans de comunicació i de com aquests ajuden a créixer els models de dominació econòmica i cultural. Més d’actualitat, impossible.

L’exposició se centra ens aquests temes, destacats a l’obra de Grau, i hi trobem una selecció d’obres dels anys 70 i 80, l’època més productiva de l’autora. Les seves obres són, principalment, muntatges fotogràfics i collages que juguen amb premsa de l’època per elaborar els seus missatges.

Etnografia,

Aspiradora (Etnografia, 1973) // Eulàlia Grau

L’exposició acull obres com les Etnografies (1972-1974), La cultura de la mort (1975), …Inventemos también nosotros… (1976), El règim capitalista crea cada dia situacions com aquesta en la classe obrera (1976), Mínimos y máximos (1976-1977), Orden público (1978) o Klara (1983-1984), totes elles obres en les que l’autora descriu la societat en el marc capitalista.

També hi trobem obres crítiques amb la situació de la dona a la dècada dels setenta i diferents llibres. A més, s’hi exposa també una obra recent fins ara inèdita, Me gustaría morir en un lugar donde nadie me viera. María (2011-2012), a la que Eulàlia, fent ús de les seves eines habituals, la contraposició d’imatges i l’associació d’idees, ens presenta el dia a dia d’una dona sense sostre combinat amb imatges de casos actuals de corrupció poilítica i financera com Gürtel o Noos.

Mai no he pintat àngels daurats ens serveix per acostar-nos a l’obra de Grau, però, al mateix temps, per veure un punt de vist molt vigent de la realitat que nosaltres mateixos vivim.